Poema I. Cançoneta lleu i plana

CANÇONETA LLEU I PLANA
Cançoneta lleu i plana,
lleugereta, sense ufana
faré sobre Mon Marquès,
traïdor de Mataplana,
tan farcit d'engany i obès.
Ah, Marquès, Marquès, Marquès,
tan d'engany farcit i obès!

Benhagen, Marquès, les pedres
de Melgur, prop de Someiras,
on perdéreu de dents, tres;
no en sofriren les primeres
i no s'hi coneix pas res.
Ah, Marquès, Marquès, Marquès,
tan d'engany farcit i obès!

El braç no us val una figa,
sembla un cabiró de biga
i el porteu molt mal estès;
caldiren fregues d'ortiga
que el nervi us deixessin tes.
Ah, Marquès, Marquès, Marquès,
tan d'engany farcit i obès!

Marquès, qui de vós es fia
no té amor ni companyia,
ull viu, si vol sortir il·lès;
que vagi amb vós a ple dia,
de nit no li és permès.
Ah, Marquès, Marquès, Marques,
tan d'engany farcit i obès!

És ben foll qui amb vós es vana
de sestar de bona gana
sense calçó cordovès;
no és de fill de cristiana
un costum tan poc cortès.
Ah, Marquès, Marquès, Marquès,
tan d'engany farcit i obès!

COMENTARI DEL POEMA
Guillem de Berguedà fou un trobador destacat del segle XII, fill del vescomte de Berga. Va ser un noble de caràcter bregós que va participar activament en lluites feudals del seu temps. Era una persona de tracte difícil, com es pot observar en els poemes on ataca el bisbe d’Urgell o els sirventesos dedicats als nobles Ponç de Mataplana i Pere de Berga. De la seva obra se’n conserven vint-i-vuit poemes i tres debats poètics. Cançoneta lleu i plana és una mostra d’aquests sirventesos adreçats a Ponç de Mataplana. El poema consta d’una burla dirigida a aquest Marquès: en la primera estrofa introdueix el poema i l’acusa de traïdor, en la segona i tercera estrofa critica el seu aspecte físic, ja que no té dents, el seu braç no val res i és obès, finalment, en les dues últimes estrofes adverteix a la gent que no confiï en ell, tot qualificant-lo d’homosexual.
El poema consta de cinc estrofes, de set versos heptasíl•labs cada una. En la tercera estrofa hi trobem dues sinalefes, al quinzè i dinovè vers.
Pel que fa a les figures retòriques, destaca el paral•lelisme dels últims dos versos de cada estrofa: Ah, Marquès, Marquès, Marquès, tan d’engany farcit i obès!, o els sarcasmes, hipèrboles o metàfores que fan que ridiculitzi al Marquès.

Elogi dels diners

Diners de tort fan veritat,e de jutge fan advocat;savi fan tornar l'hom orat,pus que d'ells haja.

Diners fan bé, diners fan mal,diners fan l'home infernale fan-lo sant celestial,segons que els usa.

Diners fan bregues e remors,e vituperis e honors,e fan cantar preïcadors:Beati quorum.Diners alegren los infantse fan cantar los capellanse los frares carmelitansa les grans festes.

Diners, magres fan tornar gords,e tornen lledesmes los bords.Si diràs "jas" a hòmens sords,tantost se giren.

Diners tornen los malalts sans;moros, jueus e crestians,lleixant a Déu e tots los sants,diners adoren.

Diners fan vui al món lo joc,e fan honor a molt badoc;a qui diu "no" fan-li dir "hoc".Vejats miracle!

Diners, doncs, vulles aplegar.Si els pots haver no els lleixs anar;si molts n'hauràs poràs tornar Papa de Roma.

Si vols haver bé e no dan Per advocat té sent “Jo-ha’n”. Totes coses per ell se fan En esta vida.

Anselm Turmeda, Elogi dels diners

COMENTARI DEL POEMA:

Aquest poema se situa en l’Edat d’or (segle XIV), en aquest moment apareix el Cisma d’Occident que marca la fi de l’edat mitjana i va obrir una crisi espiritual i de pensament que va condicionar l’evolució de la societat entre els segles XIV i XV. Durant 39 anys, els cristians d’Occident van estar dividits, per raons d’obediència religiosa i lluites de poder entre tres papes. És en aquest context en el qual apareixen tres prosistes religiosos i morals que volien frenar o reconduir aquesta evolució social, entre ells Anselm Turmeda. Aquest escriptor representa clarament les tensions d’una societat en procés de canvi.

El poema és un retrat de la societat, de com influeixen els diners en la nostra vida. La conclusió a la qual podem arribar a partir del poema és que els diners posseeixen el poder i pot fer possible tot allò que es desitgi, sense parar-se a pensar en valors morals i ètics. Aquest poema consta de nou estrofes de quatre versos octosíl·labs i tetrasíl·labs. Els tres primers versos de cada estrofa tenen rima consonant, i el quart és de rima lliure: a-a-a-b. És un poema d'art menor. Al llarg del poema apareixen nombroses figures literàries com ara, metonímies, personificacions, hipèrboles, el calambur i l’anàfora.

Enllaç per escoltar aquest poema interpretat musicalment.

Grup 4: Maria Marín, Anna Vallcorba i Andrea Hernández.

Poema III "A vós, dona verge Santa Maria"

Poema de Ramon Llull "A vós, dona verge Santa Maria" :

A vós, Dona Verge Santa Maria,
dó mon voler, qui·s vol enamorar
de vós tan fort que sens vós no volria
en nulla re desirar ni amar;
car tot voler ha melloria
sobre tot altre que no sia
volent en vós, qui és maire d'amor.
Qui vós no vol, no ha d'on s'enamor.

Pus mon voler vol vostra senyoria,
lo meu membrar e·l saber vos vull dar;
car sens voler, Dona, jo què·ls faria?
E vós, Dona, si·us plai, façats membrar,
entendre, amar a clerecia,
per ço que vagen en Suria
los infeels convertir, preïcar,
e·ls crestians facen pacificar.

Mant hom se vana que morria
pel vostre fill, si loc venia;
mas paucs són cells qui·l vagen preïcar
als infeels, car mort los fai dubtar.

Comentari:

Ramon Llull va néixer al S. XIII i va ser el creador de la narrativa catalana, tot i que també va escriure poesia, com en aquest cas. Part de la seva vida la va dedicar a convertir infidels predicant la seva Art, que era un sistema filosòfic que defensava la fe i la creença cristianes a partir de la raó. Era un savi que va ser el pioner de la lírica catalana i sense adonar-se’n, ja que l’objectiu de les seves obres era únicament lloar Déu i Jesucrist.

Pel que fa a l’estructura, el poema es basa en tres estrofes, de les quals les dues primeres estan compostes de vuit versos decasíl·labs, i una última de quatre versos octosíl·labs.

Aquest poema està inclòs al Llibre d’Evast i Blanquerna, i el tema que tracta és l’amor espiritual; és a dir, l’amor cortès en l’àmbit religiós, ja que va dirigit a la Verge Maria. Tot i així es tracta d’un amor filial, que destaca durant les dues primeres cobles. A més, toca el tema de la conversió i la predicació, perquè Llull va viatjar molt arreu del món per convertir musulmans al cristianisme. Sobretot va anar als països del nord d’Àfrica, com per exemple Síria, que ja menciona en el text. Finalment, dóna importància a la virtut de la valentia que tenen alguns cristians (on ell es pot incloure) d’anar a predicar a terres llunyanes i no gaire conegudes sense por a la mort, tot i tenir un risc alt de perill.

(Grup: Arnau, Júlia i Laia)