martes, 17 de mayo de 2011

Elegies de la represa, VI



No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si no trobo raons. Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
i el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?
És que sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes ales signant l'atzur en calma.
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quan l'aire passa?...
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...




Rosa Leveroni




COMENTARI DE TEXT




Aquest poema se situa en el període conegut com la poesia catalana de postguerra. Aquesta etapa va comptar amb l’orientació de Carles Riba, que dirigí la poesia pels camins del simbolisme i criteris de continuïtat noucentista fins l’any 1959. Els temes principals van ser la mort, Déu i l’angoixa existencial juntament amb la introducció de la problemàtica civil.
Rosa Leveroni va ser deixebla de Carles Riba, la influència d’aquest autor és abundant en la seva poesia, d’aire intel·lectual i amb poques concessions retòriques.

Aquest poema consta d’una sola estrofa de setze versos sense rima regular. Encar que, espontàniament es produeixen algunes coincidències rítmiques. Els versos són decasíl·labs menys l’últim que es hexasíl·lab.
S’identifiquen força encavalcaments, és a dir, un desacord entre la unitat sintàctica i la unitat mètrica produït quan aquella excedeix els límits del vers i continua en el següent o següents. Algunes són del tipus abrupte com entre els versos 2-3, 4-5 i 12-13; però també s’identifiquen del tipus suau com entre els versos 9-10, 13-14, 14-15 i 15-16.

El tema del poema és la intensitat de l’amor que sent la protagonista vers l’home estimat; l’autora mostra la seva incapacitat per donar-li raons de l’amor que sent al seu enamorat.

Aquesta temàtica es troba dividida en el poema en tres parts. La primera part està composta pels dos primers versos en els que l’autora es dirigeix al seu enamorat demanant-li que no li pregunti per què l’estima ja que ella no hi troba raons.
La segona part va del segon vers fins el vers 10 i l’autora es pregunta elements de la natura i de la terra que tampoc tenen explicació com per exemple el fluir de la font (v.9).
La tercera es correspon amb els versos que van del 11 fins al final; el jo poètic li torna a dir al seu enamorat que no entén perquè l’estima i que no hi troba arguments per expressar-ho; també li diu que ell és la seva vida i que, encara que es morís, formaria part dels seus somnis, és a dir, que per ella ell mai morirà.
El llenguatge és estàndard, senzill i de fàcil comprensió.
Pel que fa a l’estructura interna podem destacar algunes figures retòriques. Principalment tot el poema és una inflexió en la qual el parlant es dirigeix directament a una persona (“amor”); aquesta tècnica literària la coneixem amb el nom d’apòstrofe. Entre el primer vers i el vers 11 hi ha una anàfora, és a dir, la repetició de paraules “No em preguntis, amor, per què t’estimo” en ambdós enunciats. Tot seguit, entre el versos 2 i 10 es produeixen dos interrogacions retòriques que són informacions en forma de pregunta les quals s’obliga una resposta. Durant la primera pregunta retòrica, entre els versos 4 i 6, podem destacar polisíndeton amb la repetició innecessària del nexe “ni”. També es produeix polisíndeton en el vers 9 però amb la repetició del nexe “o”. En els versos 14 i 15 hi ha una figura etimològica o derivació degut a que es repeteix l’arrel d’una mateixa paraula però ambdós mantenen un significat lèxic diferent; és el cas de les paraules “respires” i “respir”. També podem localitzar una antítesis entre els dos últims versos amb els termes “viu” i “Mort” produint una contraposició d’idees. En el poema hi ha algunes personificacions, és a dir, l’atribució de característiques humanes a essers o entitats abstractes com en el vers 6 en el qual l’autora diu “aquest plorar suau de les estrelles”, en el vers 8 amb “ d’unes ales signant l’atzur en calma” o en l’últim vers en el que Leveroni personifica la mort escrivint-la en majúscula com si fos un nom propi.




Grup 4: Maria Marín, Anna Vallcorbar i Andrea Hernández.

No hay comentarios:

Publicar un comentario